L’autor, Francesc, col.laborador des de fa molt temps del Foto Fòrum, ens diu que va neixer al Poble Nou i que treballa a uns 100 metres del lloc on va fer la foto i per tant, coneix una mica la historia del barri de l’antic Sant Martí de Provençals. Ens ho explica el mateix tot seguit.
«Una mica de historia d’aquesta pintada històrica a la Plaça de les Glòries Catalanes.
La paret de la pintada havia estat una casa de família senzilla i treballadora. Ocupada en l’últim temps per gent jove. Aquesta casa i la pintada ja no existeixen.
Al seu lloc n’hi ha l’edifici modern dels dissenyadors, que penja damunt de l’anella, a la part més baixa de la Plaça de les Glòries. La seva ubicació era a la diagonal que formava el carrer d’Àlaba entre el d’Àvila i el de Badajoz. A un nivell inferior al de l’actual plaça.
Al costat hi havia una xurreria, una paradeta de l’ONCE i al seu davant l’entrada inferior del metro L1 i que més a més, antigament servia per travessar per sota les vies del tren que venia de l’estació del Clot i que ara crec és la línia de Sant Andreu Comtal cap a/des de Arc de Triomf. Per anar del P.N. al Clot calia passar per aquest soterrani o bé anar per un dels dos passos a nivell de l’estació del Clot, per on anava l’autobús «LA CATALANA».
Les lletres del jeroglífic diuen: «Ayunta»…<Ay1ta> ( no seguien més lletres i manca …miento ). NO vol dir “auita”.
Els 3 ocellots, representen una femella de «buitre» que plora, i els seus pollets. Un porta una creu i suposo que significa la mort; l’altre una pancarta que diu “stop” i suposso vol dir que ja n’hi ha prou.»
Salutacions
Francesc Gimeno (el mes tímit -el primer-)
8 comentaris:
Isaki 24 de novembre de 2011 13:27
Son Buitres i no periquitos Sr. Pato!!! 😛
Antonio Limpo 24 de novembre de 2011 14:25
Molt interessant i instructiu l’article. Salut
Tesa 24 de novembre de 2011 19:05
Como soy curiosa y vivo en el mismo barrio, me ha parecido muy interesante la historia que nos cuenta Francesc, y ahora veo la imagen con otros ojos.
Aunque sigo pensando que más contrastada y cortando la parte sin dibujo de abajo tendría más fuerza.
Gracias, compañero por compartir
meripicfort 26 de novembre de 2011 0:01
Gracias por esta explicación tan interesante. Guai lo del jeroglífico ¿cómo no lo comentaste cuando dije que yo leía «agüita»? (la verdad es que lo sigo viendo … me parece que tengo un exceso de imaginación 🙂 Sobre la foto sigo pensando que le falta una caña de saturación para darle vidilla. Buen fin de semana para todos.
Judith 26 de novembre de 2011 19:26
No és la primera vegada que el Francesc encaixa un relat en una fotografia. Tantes vegades ens hem preguntat per la intencionalitat d’una imatge, per la història que pretén explicar-nos. I el Francesc para especial esment a les coses que han estat i que, de sobte, deixen de ser-hi. Talment com s’esdevé a la vida.
El nostre Poblenou en sap molt, d’aquestes coses. El picot demolidor d’abans de les olimpíades va escombrar bona part del patrimoni històric d’aquest barri. Fàbriques i edificis amb important valor arquitectònic, històric i patrimonial varen ser arrasades sense miraments i la “Manchester Catalana”, fabril ,tèxtil, obrera, anava donant pas a les construccions més modernes. En aquells anys ja corria pels carrers amb la meva càmera, amb més fruïció que encert, perseguint el rastre d’allò que anava a deixar de ser.
Des d’aleshores, fins als edificis de la bombolla immobilària, només s’hi han quedat, testimonialment, com sentinelles altius, algunes xemeneies, descontextualitzades d’un espai que ja no els pertoca.
Nostàlgia? No. Qualsevol temps passat no va ser millor. Amb el present a les mans i sense deixar d’albirar el futur ni de viure el temps que ens toca viure, mitjançant una imatge podem rescatar un instant, un sentiment, una història… o la Història.
Antonio Limpo 27 de novembre de 2011 12:44
Gràcies Judith, la teva interessant comentari és un excel.lent complement a l’article de Francesc. Salutacions
meripicfort 28 de novembre de 2011 21:41
Buenoooo, esto ya es otra cosa. El impacto es muy otro con los colores al alza. Diría que la toma ha ganado en autenticidad; los grafiteros acostumbran a pintar con sprays muy «vivos», esta vista está más en consonancia con la realidad y, en cualquier caso resulta más atractiva, al menos para mis ojos. Gracias magister por el retoque (o edición … :)) Saludos a tod@s. Muak
Joan Ibañez Alcala 30 de novembre de 2011 21:31
M’agrada i es un tema prou interesant i ampli com per fer un bon reportatge, tu tens tot el necesari. ¡¡Anim amic!!
Consonancias y Disonancias o el Eco del Murciélago de Abril 
comentarios